Arrel de la demanada de la ràdio de la Universitat Pompeu Fabra sobre les repercussions psicològiques que tenen els infants sirians que han estat en camps de refugiats i de la taula rodona que hem organitzat el grup del COPC Psicoanàlisi i Societat, m’he trobat fent les següents reflexions al voltant d’aquesta experiència tan colpidora.
Normalment quan els nens arriben a un camp de refugiats, ells i les seves famílies han viscut situacions extremes. Els que arriben amb la família estan amb uns pares amb por, angoixats, tristos, desesperats, que centren els esforços en lluitar per l’alimentació i l’allotjament. Els pares senten que no poden protegir els seus fills tampoc en el camp de refugiats. Estan amb un grup de persones que està al límit, fora d’un marc de convivència on puguin sentir empara de la llei o una contenció. Aquest pares poc poden sostenir i acompanyar als infants en els seus propis processos de dol, en els que està molt present la por i l’angoixa.
Tot això empitjora quan els nens arriben sols, sent especialment vulnerables a convertint-se en víctimes d’abusos sexuals, d’apallissaments o de xarxes de traficants.
El que han viscut els marcaran per tota la vida però no a tots de la mateixa manera. Dependrà de les condicions del camp, de les experiències traumàtiques que han tingut els infants fins arribar al camp, del propi nen i de les seves famílies.
Efectes psicològics
En funció de l’extrem de les experiències, de fins quin punt han estat sostingudes en el temps, de la diversitat d’aquestes experiències traumàtiques que es van sumant, de la incertesa en no saber on aniran i quan de temps estaran en el camp, els seus efectes psicològics i físics poden ser mes o menys devastadors.
Apareixen desajustos emocionals que alteren la seva salut mental i desajustos de les capacitats cognitives que els dificulta el poder aprendre. Aquests desajustos poden arribar a trastorns i patologies diverses.
Sentiments intensos de por, angoixa, pèrdua (de familiars, de la casa, dels amics…) soledat, buidor i incertesa que es cronifiquen i perpetuen en el temps. A això li hem d’afegir que quan arriben als països “d’acollida” és possible que també es trobin amb una cultura (idioma, costums…) molt diferent a la seva que encara accentua més el sentiment de desarrelat, on sorgeixen conflictes d’identitat.
Desajustos que tenen a veure moltes vegades amb el que anomenem estrès post-traumàtic: repetició dels records de l’experiència, mal sons, reaccions desproporcionadament devant de situacions que evoquen als fets traumàtics… També pot provocar somatitzacions, dificultats cognitives com l’inhibició i el bloqueig provocant dificultats per aprendre. Un informe de Save the Children (Michaela Ranieri) ens explica com la majoria de nens en un camp de refugiats té mals sons i molts es fan pipí a la nit.
Que podríem fer per pal·liar aquests efectes ?
Millorar les condicions als camps:
Campaments que puguin rebre als refugiats atenent les seves necessitats no solament nutritives i d’allotjament sinó també psicològiques, sanitàries i d’educació.
- Garantir l’ allotjament i l’alimentació de manera digna, per que els pares puguin sostenir millor al fills.
- Espai diferenciat més o menys segur perquè els nens puguin jugar i relacionar-se entre ells.
- Atenció també a nivell sanitari.
- La seguretat en el propi camp, els nens estan exposats a abusos sexuals, a pallisses, a ser víctima dels traficants…
- Hi ha nens que acaben passant anys en els camps, l’educació també hauria de ser-hi present.
- Donar resposta a la incertesa que suposa no saber on aniran ni quan marxaran. Quan abans recuperin l’estabilitat menys efectes tindran.
Quan arriben als països d’acollida, cal estar preparats per atendre les seves necessitats també emocionals i ajudar-los a anar elaborant les experiències extremes i traumàtiques que han viscut.
Segons l’Agència de l’ONU per als refugiats un 51% dels 9,5 milions de refugiats són menors. 4 de cada 10 refugiats son menors d’ 11 anys i 1/3 de la població refugiada és monoparental.
També volem dir que hi ha ONGs i voluntariat que intenten pal·liar l’estada en aquests camps, com per exemple el Projecte Betmanna impulsat per la psicòloga Elisa Marvena Sanz que organitza tallers perquè els nens puguin donar sortida a les seves experiències a través del dibuix, el teatre i la fotografia en camps de refugiats de nens Sirians.
Com menys trencats ens arribi un nen, menys risc de desequilibris en la seva salut mental.