Efectes psicològics dels camps de refugiats en els infants sirians

Arrel de la demanada de la ràdio de la Universitat Pompeu Fabra sobre les repercussions psicològiques que tenen els infants sirians que han estat en camps de refugiats i de la taula rodona que hem organitzat el grup del COPC Psicoanàlisi i Societat, m’he trobat fent les següents reflexions al voltant d’aquesta experiència tan colpidora.

Normalment quan els nens arriben a un camp de refugiats, ells i les seves famílies han viscut situacions extremes. Els que arriben amb la família estan amb uns pares amb por, angoixats, tristos, desesperats, que centren els esforços en lluitar per l’alimentació i l’allotjament. Els pares senten que no poden protegir els seus fills tampoc en el camp de refugiats. Estan  amb un grup de persones que està al límit, fora d’un marc de convivència on puguin sentir empara de la llei o una contenció. Aquest pares poc poden sostenir i acompanyar als infants en els seus propis processos de dol, en els que està molt present la por i l’angoixa.

Tot això empitjora quan els nens arriben sols, sent especialment vulnerables a convertint-se en víctimes d’abusos sexuals, d’apallissaments o de xarxes de traficants.

El que han viscut els marcaran per tota la vida però no a tots de la mateixa manera. Dependrà de les condicions del camp, de les experiències traumàtiques que han tingut els infants fins arribar al camp, del propi nen i de les seves famílies.

 

Efectes psicològics

En funció de  l’extrem de les experiències, de fins quin punt han estat sostingudes en el temps, de la diversitat d’aquestes experiències traumàtiques que es van sumant, de la incertesa en no saber on aniran i quan de temps estaran en el camp, els seus efectes psicològics i físics poden ser mes o menys devastadors.

Apareixen desajustos emocionals que alteren la seva salut mental i desajustos de les capacitats cognitives que els dificulta el poder aprendre. Aquests desajustos poden arribar a trastorns i patologies diverses.

Sentiments intensos de por, angoixa, pèrdua (de familiars, de la casa, dels amics…) soledat, buidor i incertesa que es cronifiquen i perpetuen en el temps. A això li hem d’afegir que quan arriben als països “d’acollida” és possible que també es trobin amb una cultura (idioma, costums…) molt diferent a la seva que encara accentua més el sentiment de desarrelat, on sorgeixen conflictes d’identitat.

Desajustos que tenen a veure moltes vegades amb el que anomenem estrès post-traumàtic: repetició dels records de l’experiència, mal sons, reaccions desproporcionadament devant de situacions que evoquen als fets traumàtics… També pot provocar somatitzacions, dificultats cognitives com l’inhibició i el bloqueig provocant dificultats per aprendre. Un informe de Save the Children (Michaela Ranieri) ens explica com la majoria de nens en un camp de refugiats té mals sons i molts es fan pipí a la nit.

 

Que podríem fer per pal·liar aquests efectes ?

 Millorar les condicions als camps:

 

Campaments que puguin rebre als refugiats atenent les seves necessitats no solament nutritives i d’allotjament sinó també psicològiques, sanitàries i d’educació. 

  1. Garantir l’ allotjament i l’alimentació de manera digna, per que els pares puguin sostenir millor al fills.
  2. Espai diferenciat més o menys segur perquè els nens puguin jugar i relacionar-se entre ells.
  3. Atenció també a nivell sanitari.
  4. La seguretat en el propi camp, els nens estan exposats a abusos sexuals, a pallisses, a ser víctima dels traficants…
  5. Hi ha nens que acaben passant anys en els camps, l’educació també hauria de ser-hi present.
  6. Donar resposta a la incertesa que suposa no saber on aniran ni quan marxaran. Quan abans recuperin l’estabilitat menys efectes tindran.

 

Quan arriben als països d’acollida, cal estar preparats per atendre les seves necessitats també emocionals i ajudar-los a anar elaborant les experiències extremes i traumàtiques que han viscut.

Segons l’Agència de l’ONU per als refugiats un 51% dels 9,5 milions de refugiats són menors. 4  de cada 10 refugiats son menors d’ 11 anys i 1/3 de la població refugiada és monoparental.

 També volem dir que hi ha ONGs i voluntariat que intenten pal·liar l’estada en aquests camps, com per exemple el Projecte Betmanna impulsat per la psicòloga Elisa Marvena Sanz que organitza tallers perquè els nens puguin donar sortida a les seves experiències a través del dibuix, el teatre i la fotografia en camps de refugiats de nens Sirians.

 Com menys trencats ens arribi un nen, menys risc de desequilibris en la seva salut mental.

 

Article escrit per Carme Guillén

Refugiats: taula rodona a la Filmoteca de Catalunya

refugiats

 

Contingut de la taula rodona:

1. Explicar (enfoquem Síria):
• D’on vé la “crisi de refugiats”, com sorgeix la guerra a Síria, qui està en guerra, qui hi està implicat… (Breu història política de Síria).
• Com era la vida a Síria abans de la guerra; característiques del poble sirià, fets diferencials del sirians respecte d’altres pobles de l’entorn (context social).
• La fugida dels sirians com a única via imaginària de salvació, desprès d’anys de guerra i sense perspectives d’un final proper.

2. Denunciar (enfoquem el grup Refugiats):

• Les condicions de vida dels refugiats en els camps. Un dia al camp.
• Per què i com es produeix el trasvàs dels refugiats d’uns camps a d’altres.
• La situació actual dels refugiats. Paper de les ONGs i voluntaris. Les corrupteles.

3. Reflexionar sobre (enfoquem el Refugiat, l’ésser humà):

• Les diferències entre emigrant i refugiat.
• Traumes i dols que comporta el fet de ser un refugiat.
• Els sentiments (rabia, odi, tristesa, desconfiança, …) i emocions.
• La necessitat de posar paraules, de poder-ne parlar…
• La lluita per la supervivència.
• Europa i la cultura occidental

 

Teatre i psicologia: La clau és al cap

Us convidem a la representació teatral  “La clau és al cap”!
Es tracta d’una representació teatral divertida de 35 minuts, amb posterior col·loqui, que pretén introduir-nos en el concepte de l’inconscient, com es manifesta i què és el que comporta un dels conceptes explicatius de la psicoanàlisi. Es farà  sobre un acte fallit; un individu perd les claus. Es mostrarà què és el que li suposa i com a través de les persones que l’envolten va trobant sentit a la seva pèrdua.
Trobareu més informació a la web del COPC i de Casa Orlandai.

Us hi esperem!

la clau es al cap

Teatre i psicologia: ressenya de Romeu i Julieta de William Shakespeare

“Romeu i Julieta és la història d’un primer amor, i últim amor. La història de dos joves per despendre´s del llegat d’odi que no els deixa estimar, que no els deixa estimar-se”, Marc Chornet.

romeu-i-julieta-chornet

 

Interessant i atrevida proposta de la jove companyia Projecte Ingenu de la mà de Marc Chornet, en la que ens explica la història de sempre amb una nova mirada.

Sorprèn com l’escenografia i el moviment ens transporten a un Romeu i Julieta totalment contemporani. Espectacle de gran profunditat on els actors alhora que actuen s’enfilen, salten, ballen, canten (i com canten!) fan percussió i tot amb un gran encert i naturalitat. Quant els exigim als nostres joves!!

Sembla que el director ha volgut fer palesa la desigualtat de gènere de l’època, on tots els personatges de l’obra teatral eren interpretats per homes. Aquí en Marc Chornet escenifica els Capulet tots homes (excepte Julieta) i els Montagut tots dones (excepte Romeu). A la vegada queda palès com a element diferenciador de les dues famílies.

 

Romeu (Carlos Cuevas) i Julieta (Claudia Benito) fan una magnífica interpretació. Els amants de Marc Chornet ens saben transmetre la ingenuïtat i intensitat dels seus sentiments, sentiments adolescents que brollen incontrolables. Sentiments que es dirigeixen a l’escolta de l’altre però també, com passa en els adolescents, a l’escolta d’un mateix. En aquesta posada en escena, on dirigeixen la mirada? Fa pensar en la dificultat de trobar-se en el seu amor.

Cal assenyalar la rellevància dels personatges secundaris.

Ens trobem una primera part de l’obra divertida on les fluctuacions entre comèdia i tragèdia estan molt aconseguides. Homes vestits de dones (Toni Guillemat de Dida i de Verge) i els criats (Roser Tapias i Alba José) que ens recorden als “Dupond i Dupont“. Aquestes fluctuacions queden recolzades pel contrast d’alguns personatges, En Peret i el Príncep (Roser Tapias).

 

La segona part, tràgica, evidencia la crueltat i el drama d’agafar el testimoni dels conflictes transgeneracionals. El conflicte transgeneracional que provoca l’amor entre Romeu i Julieta  i determina la seva fatalitat està tractat com alguna cosa que està per sobre de la voluntat dels amants. Així, el brebatge que prèn la Julieta i la daga els reb des de fora. El destí els hi fa prendre? També és la fatalitat qui col·loca en mal lloc a Romeu.

 

Cal parlar també de l’herència familiar i de com els conflictes transgeneracionals que tantes vegades veiem en consulta, sovint de manera inconscient, determina en gran mesura les relacions vinculars i la mirada que tenim del món.

En la tragèdia es fonen l’ amor i la mort!

La proposta de Chornet és, en definitiva, una bona ocasió de començar a introduir als adolescents en els clàssics!

 

Article escrit per Carme Guillén

Conferència: “Un any per a tota la vida”, a càrrec de Regina Bayo-Borràs

Aquesta conferencia és la primera d’un cicle que pretén fer un recorregut per les diferents etapes evolutives, i en el que es tractarà d’aprofundir en la subjectivitat humana.

R. Bayo-Borràs va presentar, el passat 18 de Novembre, el tema del processos psíquics primerencs, aquells que es donen durant el primer any de vida, des de la perspectiva de les Neurociències articulada amb les investigacions psicoanalítiques actuals. Aquests processos de constitució subjectiva es poden reconèixer tant en la clínica amb nens, com en la clínica amb adolescents i adults.

Es a partir del final de la segona guerra mundial, sobre els anys 40 i 50,quan es realitzen estudis en les institucions que acollien els bebès orfes. Es van constatar els efectes negatius que la privació de contacte afectiu havia produït als nens, encara que s’haguessin satisfet les seves necessitats d’alimentació, de higiene i atenció mèdica. Aquests estudis (realitzats per A. Freud i R. Spitz, entre d’altres) demostren que els nens havien resultat greument “pertorbats”, efectes que ens endinsen en la psicopatologia del bebè.

La situació dels bebès als orfenats ha esdevingut una oportunitat per concloure que el bebè pateix, i si aquest patiment no s’entén ni es atès adequadament, esdevindrà una patologia del subjecte. Des de la psicoanàlisis i des de les neurociències es considera que el bebè registra unes experiències que queden inscrites i deixen unes marques.

Per exemple, les operacions intrauterines es realitzen amb anestèsia. El dolor es un registre sensorial molt intens del que el bebè, al néixer, no es pot defensar. En aquest sentit, la criatura humana depèn absolutament dels cuidadors principals, en especial de la mare. Per tant, sabem que la personalitat d’aquesta influeix en gran manera al desenvolupament psíquic del seu bebè. Si la persona que el cuida aconsegueix pel seu bebè un nivell de “confort” suficient i adequat, aquest –llavors- podrà interessar-se per altres coses del mon extern.

Altres qüestions que es van plantejar a la conferència van ser:

– Quins efectes pot tenir en la vida adulta els esdeveniments relacionals del primer any de vida?

– Es possible la prevenció de patologies greus?

– Quins aspectes de la seva vida psíquica transmet la mare alhora que te cura del seu bebè?

– En què consisteix la transmissió transgeneracional?

 

Finalment, la conferenciant va presentar una bibliografia interessant i entenedora per aproximar-nos a aquests conceptes:

El cerebro infantil: la gran oportunidad” de José Antonio Marina.

Un año para toda la vida” de Mariela Michelena.

El primer año de vida” de René Spitz .

Las relaciones precoces entre padres e hijos y sus trastornos”. Juan manzano, Editor.

Article escrit per Carme Guillén

Ressenya d’iMe de Roc Esquius

Interessant proposta de la Companyia Dara amb iMe.

Roc Esquius, autor i director de l’obra, ens proposa una manera fresca, desenfadada i divertida de fer-nos reflexionar sobre la naturalesa humana. Ho fa a través d’un tema de màxima actualitat: Dels canvis en la manera de comunicar-nos i quin efecte pot tenir això en la manera de relacionar-nos i vincular-nos amb les persones.

Estem davant d’un text d’una sensible agudesa intel·lectual que els actors han sabut copsar amb una genuïna interpretació. Beta (Roser Tapias), Cala (Núria Deulofeu ), Ambre (Isidre Montserrat) i David ( Roc Esquius). Com donen de sí els noms!

La Beta (Roser Tapias) amb la seva frescor, naturalitat, ingenuïtat i enginy està fent la revolució! Intenta entendre el present capgirat mitjançant el passat i ens va sorprenent a tots!

Quins poden ser els efectes quan la comunicació s’estableix únicament mitjançant  els dispositius electrònics? Com es poden articular les emocions en aquest món? On queden les relacions afectives? Viure en l’imaginari, en el “núvol”, tapar les emocions, és el preu de la seguretat i de la absència del patiment? On queden les pulsions?

iMe

 

L’obra ens situa en un món del futur on, les necessitats primàries capgiren un món controlat per les tecnologies. Roc Esquius ha copsat l’essència del conflicte en una imatge central molt encertada ¡“Cap cot”!  On queda la mirada? Centrada en una pantalla on no es podrà articular la vinculació. La mirada que ens fa de sosté , en la que ens reconeixem i ens fa reconèixer a l’altre, que ens estructura com a persona també diferenciada de l’altre pot esdevenir persecutòria.

El contacte físic, que ens conté, que ens ajuda a no “desparramar-nos” pot esdevenir aterrador.

En la actualitat, persones que en les converses que tenen a la xarxa poden fer pensar en una relació d’ intimitat , quan es veuen en “persona” no es poden parlar, a vegades ni es miren. Justament al no haver la mirada que conté però que també jutja, ens atrevim a dir “altres” coses, poder coses ocultes, reprimides. Ja Freud va descobrir el seu poder respecte a la repressió i per això va introduir en la seva tècnica d’ intervenció psicoterapèutica el divan on el discurs no està mediatitzat per la mirada del terapeuta.

La certesa , la seguretat front la por i la incertesa però també front el desig ,la alegria ,… Estar vius, ser lliures, poder triar… I tu, què triaries?

Apta per a tots els públics, podeu passar una bona estona.

Us la recomano!

 

Article escrit per Carme Guillén

Ressenya de la pel·lícula “Inside Out” (Del Revés)

PEL·LICULA :  INSIDE OUT (Del Revés)

Any d’estrena: 2015

Director : Pete Docter, Ronaldo Del Carmen

 

De la mà d’una nena d’onze anys… Les emocions al poder!

Inside Out és l’última pel·lícula d’animació 3D produïda per Pixar que, d’una manera molt planera, mostra la importància de les emocions en la nostra vida i com aquestes ens configuren i són determinants per la nostra felicitat i salut mental.

És molt interessant com el director Pete Docter  tracta la memòria i els records. A la pel·lícula, els records dels fets essencials  constitueixen les illes que fan de base per a construir la personalitat i actuen de punts d’ancoratge en la nostra vida/realitat. Una memòria que pot ser inconscient (“els esvalotadors i les grans pors” com es diu a la pel·lícula).

A mesura que anem creixent i tenim noves experiències i nous interessos i motivacions, tenim més punts d’anclatge: la família, els amics, la feina, la diversió… Així, si ens falla un encara ens en queden d’altres per recolzar-nos-hi. En referència a aquest tema, en el seu moment Freud va anomenar tres aspectes com a fonamentals per ser feliç: estimar, treballar i divertir-se.

 

La pel·lícula parla de la teoria del vincle, de com les primeres experiències vinculars són determinants en la constitució de la nostra personalitat. Si perdem els records essencials (primeres experiències de vinculació) el món intern (les illes) s’ensorra. Què gràfic i encertat! Si ens quedem sense records essencials és bàsic fer-ne de nous, això és reparador . Poder rehistoritzar-nos. Què important en les adopcions!

 

Pete Docter anomena com a emocions primeres i bàsiques la alegria, la tristesa, el fàstic i la ira. Totes les emocions tenen la seva funció, essencials per a la autoprotecció i supervivència de l’individu i totalment normals. Molt ben descrites i divertides. S’atura especialment en la tristesa, en com li costa a la Riley expressar-la.

No es permet posar-se trista, de fet, l’alegria no li deixa. Al llarg de la pel·lícula, aquesta intenta tapar els conflictes, no permet afrontar situacions de frustració, patiment, angoixa… La Riley està actuant el desig dels pares: quan neix, el pare ja l’anomena “paquetet d’alegria”. Com en són d’importants les expectatives, desitjos i fantasies que els pares depositen en nosaltres… Abans de néixer i tot.

Poder expressar la tristesa, posar-li paraules permet simbolitzar, poder compartir el dolor, poder sentir el consol, elaborar el dol i no quedar-se travat. No donar-li mes voltes, poder avançar.

 

Tot i que el director sembla que vol mostrar la funció positiva de la tristesa, també cal assenyalar que li dóna uns atributs físics que no ajuden en el trencament amb els estereotips com ara ser grassoneta, baixeta i amb ulleres, mentre que l’alegria (que pot portar a la mania) es representa alta, esvelta i femenina.

 

Hi ha molts esquetxos i molt bons a la pel·lícula però no volem anticipar-nos.

Es parla de com i quins records es perden o es mantenen, del tren del pensament per on viatgen les emocions, de les fantasies i les seves funcions, dels somnis i com es construeixen i del pensament abstracte. Només en comentem un de sutil en relació als fets i les opinions que se us pot passar per alt, en el que els fets reals es barregen amb les opinions. Com poden ser de canviants! Nosaltres mateixos canviem la percepció d’un mateix fet amb els anys i ens provoca emocions diferents.

En definitiva, molt recomanable per a totes les edats, una oportunitat familiar que no heu de deixar passar. I a més, en versió original els ajudarà amb l’anglès!

Aprofiteu  per compartir les diferents reflexions amb els vostres fills!

 

Article escrit per Carme Guillén

 

 

 

 

 

 

 

4 consejos prácticos para crear hábitos que te acerquen a tus metas

Ya sea empezar a hacer deporte, tocar un instrumento, ponerse a dieta, estudiar cada día o aprender un idioma, todos hemos querido alguna vez crear nuevos hábitos para conseguir algo que realmente deseamos. El problema está en que a menudo no somos capaces de mantener la constancia y dedicación que requieren nuestras metas, y poco a poco nuestros esfuerzos van decayendo hasta que abandonamos. Lo peor en estos casos no es el hecho de no conseguir los objetivos que nos hemos planteado, sino que además nos sentimos mal con nosotros mismos por el hecho de haber fracasado.

De todos modos, con las herramientas adecuadas y la motivación necesaria cualquiera puede conseguir un cambio de hábitos en su vida. Hoy planteamos 4 consejos básicos para la creación de hábitos, basados en la investigación en psicología, que te ayudarán a llegar dónde te propongas.

 

1. Empieza por algo insignificante

Cuando no tenemos suficiente motivación para llevar a cabo las tareas que nos marcamos, tendimos a pensar que es problema de nuestra fuerza de voluntad, ¿pero y si son las tareas que son demasiado exigentes? La fuerza de voluntad es como un músculo que hay que entrenar. Empieza por tareas muy sencillas, tan insignificantes que sea imposible no hacerlas. A medida que te vayas habituando a esas tareas, puedes ir subiendo de nivel, aumentando la fuerza de voluntad requerida a medida que la vas entrenando.

No te preocupes si crees que haces demasiado poco, ten en cuenta que el poder de hacer algo insignificantemente positivo es exageradamente mayor al perjuicio de hacer algo negativo. Este diagrama es muy visual, un 1% de mejora diario en cualquier tarea va a beneficiarte mucho más de lo que puede perjudicarte un empeoramiento diario del 1%.

 

habits

Extraído de jamesclear.com

 

2. Grandes metas y micro-objetivos

Sueña en grande. Tu meta final tiene que motivarte, tiene que darte fuerzas para seguir adelante sin excusas. Está demostrado que tener grandes metas y visualizarlas mejora nuestro rendimiento al tratar de conseguirlas. Pero una vez encuentres tu meta, debes fijarte micro-objetivos y medir tu progreso en base a ellos.

Pongamos un ejemplo en el que tu meta es perder 10Kg y tu micro-objetivo hacer 20 minutos de deporte al día. Aunque pensar en tu meta es lo que te va a motivar, debes medir tu progreso diario en base a cuánto has cumplido con tu micro-objetivo (hacer deporte cada día) y no por la meta (cuánto peso has perdido). Para mantenerte motivado sólo deberías medir tu progreso en base a tu meta entre intervalos de tiempo significativos durante los cuales has ido cumpliendo con tus micro-objetivos.

 

3. Si-entonces

Es importante aprovechar tu rutina en vez de intentar luchar contra ella. Utilizar una planificación del estilo “si-entonces” puede ser muy beneficioso para asegurarnos de mantener los hábitos que estamos intentando adquirir. Esta técnica, apoyada por varios estudios, se basa en ligar la tarea a realizar con otra muy interiorizada y completamente integrada en tu rutina.

Por ejemplo, en vez de proponerte “haré 20 flexiones cada día” sería mejor “Cuando acabe de desayunar, entonces haré 20 flexiones”.

 

4. Sé imperfecto pero consistente

No se trata de ser perfecto, si no de ser consistente en tu nueva rutina. Habrá días que fallarás y no cumplirás tus micro-objetivos, pero no pasa nada, incluso los mejores fallan de vez en cuando. La clave está en que sea un hecho puntual. Por eso, una de las normas vitales para conseguir constancia es no fallar nunca dos veces seguidas. Esta norma sencilla y fácil de seguir te ayudará en el camino hacia tus metas, y además, ir cumpliendo tus objetivos te generará emociones positivas que harán más probable que repitas y mantengas tu nuevo hábito.

 

Esperamos que estos consejos te sirvan y que gracias a ellos puedas dar un paso más hacia aquello que deseas. ¡Si te ha gustado el artículo no dudes en compartirlo!

La adolescencia y las TIC

shutterstock_154023806

 

La adolescencia es un momento evolutivo de incertidumbre en el que queda un vacío en el lugar del “Otro” que hasta entonces lo ocupaban los padres. Esta descalificación-separación de los padres es un momento estructurante de oportunidad para reelaborar conflictos y reconducirlos, pero deja al adolescente expuesto a ciertos riesgos. Es un momento en el que aparecen grandes debates y controversias: la amistad, la solidaridad, la justicia, la economía… Activadores y motivadores del presente y del futuro del adolescente. Y las Tecnologías de la Información y la Comunicación (TIC) articulándose entre todos estos grandes temas.

Hemos de aprovechar este momento para debatir, discutir, exponer argumentos, repetirlos, ellos los necesitan para construir sus propias opiniones y poderlas defender y repetir ante sus iguales y ante situaciones en las que ya no estaremos (las drogas, el alcohol, el delinquir, el sexo, etc.), pues es momento de descubrir, experimentar y  transgredir.

No debemos olvidar poner límites, necesitan poder cuestionarlos y transgredirlos. Dicha transgresión tiene que ver con autoafirmarse, adquirir la propia identidad en separación/diferenciación de los padres. A la vez, en momentos, también poder ser flexibles, escuchar, llegar a acuerdos. Aunque no lo parezca, les importa mucho qué piensan sus padres de ellos. No hay que menospreciar sus opiniones aunque nos parezcan un sin sentido, es fundamental el respeto.

Su replanteo de valores, la mirada del niño hacia fuera, la reedición de conflictos que habían quedado mas o menos latentes y que ahora van a surgir con mayor fuerza también les sitúa en un momento de mayor fragilidad. Tres aspectos clave de esta etapa evolutiva son:

  • Se trata de un momento de inhibiciones y/o acting-out (actuar el miedo y la angustia).
  • Es el umbral de entrada en la vida adulta y un momento privilegiado de la eclosión de las neurosis.
  • Es un momento crucial del despertar de las psicosis.

 

Nuestra actualidad está determinada por la ciencia, el discurso capitalista y la tecnología. Ya desde el nacimiento se utilizan las nuevas tecnologías, la constitución de la identidad de los jóvenes pasa por la red. El conflicto surge cuando se da un desajuste entre la “madurez” del adolescente y la información que consume.

Internet es un acelerador-potenciador de peculiaridades, tanto las positivas como las negativas. Vivimos una paradoja en la que jóvenes que dominan la tecnología son personas infantilizadas y poco maduras. Los hijos saben más que los padres, por lo que a los padres se les hace muy difícil de gestionar.

Me he permitido, pues, diferenciar tres grandes momentos de riesgo consecuencia de los cambios introducidos por el acceso a Internet en nuestros adolescentes:

  • La sexualidad. El acceso a la información ,cómo son introducidos a la sexualidad i como se representa el sexo.
  • Las Redes Sociales( Facebook, twitter, instagram…).
  • Otros servicios (juegos en red, correo electrónico, audio, música, videojuegos…).

 

Sexualidad

Internet ha tenido un papel clave en el cambio de cómo son introducidos en la sexualidad, el acceso a la información y como se representa el sexo. La tarea compleja para la sexuación consiste en:

  • La relación con la propia corporalidad, el surgimiento de la genitalidad y del deseo sexual.
  • Asumir una identidad de género.
  • La relación con el otro o el mismo sexo y la elección o hallazgo del objeto de amor.

Las vivencias sexuales en la adolescencia han cambiado mucho en los últimos años. La edad de la primera relación sexual ha caído significativamente y el orden en el avance hacia la relación sexual también ha cambiado. Actualmente la información y la experiencia se inicia mediante exploraciones en internet antes que en vivencias interpersonales . Las búsquedas en Geoogle producen representaciones gráficas y los chats ofrecen las vivencias de desconocidos.

Parece que a los adolescentes les preocupa y ocupa mucho el prepararse técnicamente. Todos los que tienen móviles ya tienen acceso a esta información. Tener acceso a edades tempranas a algunos contenidos puede provocar disfunciones en el buen desarrollo de la sexualidad. Actualmente es ya un motivo de consulta en el que la angustia y el sufrimiento tanto de los padres como de los niños es enorme.

Sólo buscando en Google ya pueden aparecer imágenes que provocan “emoción-shock” en donde no se metaboliza el sentimiento (emoción del orden del exhibicionismo). Frente a lo deseable, la emoción-contemplación que se puede transformar en sentimiento. Ante las dificultades en las relaciones íntimas donde se hace difícil un trabajo de sensibilidad aparece el refugio en la excitabilidad.

No es tarea nada fácil para los padres una educación en la sexualidad, sensualidad y afectividad a la vez que establecer un control parental del acceso a internet.

 

 

Las Redes Sociales

Las Redes Sociales (Facebook, twitter, instagram…. ) y otros servicios como los juegos en red, nos acercan a tres tipos de actitudes y/o conductas que nos pueden llevar a un padecimiento psíquico :

  • Una obsesión por el consumo de entretenimiento
  • La tendencia hacia un aislamiento ( individualismo mal entendido )
  • La producción de realidades verdadero-falso. El deseo de ser otra persona o tener otra vida nos puede llevar a construir una vida paralela.

El niño necesita sentirse aceptado y querido por el otro, cuando nacemos es el núcleo familiar, y vamos ampliando, la familia extensa, los amigos… Es en el acercamiento a la adolescencia cuando las redes sociales van a permitir al niño inscribirse en el lazo social. También van a necesitar sentirse queridos y aceptados a través de la red. En esta búsqueda de la aceptación del otro, y como hemos explicado anteriormente, la necesidad del adolescente de descubrir, experimentar y transgredir sitúa al niño en posición de riesgo.

3 puntos a supervisar para los padres:

  1. ¿Qué cuelgan en internet? Hemos de estar atentos a lo que actualmente llamamos “extimidad” (exteriorización de la intimidad). ¿Hasta donde llega el niño buscando likes? Los propios amigos pueden poner límites fácilmente, validar o no algo que el otro expone, para bien o para mal.
  2. ¿Para quien lo cuelgan? Es otro momento de riesgo, la interactividad. El tener contacto con otros internautas sin poder saber quién realmente está detrás de esa identidad.
  3. ¿Cuánto tiempo dedican a ello? Se convierte también en un entretenimiento que hay que poder controlar respecto al tiempo dedicado.

 

Otros servicios (audio, música, videojuegos, email…)

 Són los entretenimientos por excelencia. Han propiciado la comunicación y que la cultura llegue a todos los rincones del mundo. Vemos poblaciones de todo el mundo, incluso con pocos recursos, que tienen acceso a internet, ¡qué revolución!

Esto es fantástico pero también tiene otra mirada: actualmente existe una obsesión por generar entretenimiento. Algo nos dice de nuestra sociedad.

Las técnicas más avanzadas, como el neuromarketing, están también al servicio de seducir a nuestros niños/adolescentes y atraparlos en sus juegos.

  • Estos juegos pueden desarrollar capacidades pero también obsesionar y crear dependencias.
  • Hay facilidad para generar identidades falsas y paralelas. El riesgo no está únicamente en la persona con la que interactúan sino también en ellos mismos.
  • Son frecuentes los juegos en que se trata de crear una identidad falsa, con amigos, trabajo, etc.  Estos juegos pueden generar en los niños/adolescentes dificultad en diferenciar el mundo virtual del real.

Las circunstancias socio-económicas actuales lo están favoreciendo. Entre otras cosas el ideal de autonomía para los jóvenes se encuentra contradicho por la realidad (les resulta muy difícil encontrar trabajo). Los niños no quieren crecer, ser adulto es un lugar para el padecimiento psíquico. Esto puede llevar a un aislamiento y refugio en la red, como sucede con los Hikokimori, o la aparición de personalidades paralelas. En la consulta hace tiempo que aparecen demandas de este tipo de niños y jóvenes.

Los juegos en red pueden facilitar amistades pero la gran mayoría de las veces no se pasan a la realidad. Es frecuente contactar con personas de otros países con lo que para poder jugar con ellos empiezan a coger hábitos inadecuados respecto a los horarios, muy interferidores de su cotidianidad, como conectarse en la madrugada por lo que al día siguiente no pueden cumplir con sus responsabilidades.

Los padres deberían supervisar a qué dedican su tiempo, con quien lo comparten y qué tipos de juegos les gustan. La mejor receta: interesarse por lo que a ellos les interesa.

 

Artículo por Carme Guillén

Psicoanàlisi i Societat: Cinefòrum de “2 Automnes, 3 Hivers” dirigida per Sebastien Betbeder

Aquest dimecres 22 d’abril us convidem a un nou acte cultural organitzat pel Grup de Treball “Psicoanàlisis i Societat” del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Es tracta de la projecció de “2 Automnes, 3 Hivers” i posterior col·loqui participatiu al cinema ZUMZEIG (www.zumzeig-cine.eu) a les 20h. La pel·lícula, del director Sebastien Betbeder, va formar part de la programació ACID del Festival de Cannes, el 2013.

“2 Automnes, 3 Hivers” planteja temes interessants com l’ideal en l’enamorament, la recerca de parella a partir dels trenta, la importancia de l’amor per viure, la parella des de la dependència letal, el compromís (creixement) i el no compromís (passar per la vida),  l’eterna adolescència, l’embaràs/l’avortament en relació a l’amor/desamor, la importància dels silencis, la soledat.

Et convidem a participar-hi!

 

targetó cineforum