Cultura

Ressenya de la pel·lícula “Inside Out” (Del Revés)

PEL·LICULA :  INSIDE OUT (Del Revés)

Any d’estrena: 2015

Director : Pete Docter, Ronaldo Del Carmen

 

De la mà d’una nena d’onze anys… Les emocions al poder!

Inside Out és l’última pel·lícula d’animació 3D produïda per Pixar que, d’una manera molt planera, mostra la importància de les emocions en la nostra vida i com aquestes ens configuren i són determinants per la nostra felicitat i salut mental.

És molt interessant com el director Pete Docter  tracta la memòria i els records. A la pel·lícula, els records dels fets essencials  constitueixen les illes que fan de base per a construir la personalitat i actuen de punts d’ancoratge en la nostra vida/realitat. Una memòria que pot ser inconscient (“els esvalotadors i les grans pors” com es diu a la pel·lícula).

A mesura que anem creixent i tenim noves experiències i nous interessos i motivacions, tenim més punts d’anclatge: la família, els amics, la feina, la diversió… Així, si ens falla un encara ens en queden d’altres per recolzar-nos-hi. En referència a aquest tema, en el seu moment Freud va anomenar tres aspectes com a fonamentals per ser feliç: estimar, treballar i divertir-se.

 

La pel·lícula parla de la teoria del vincle, de com les primeres experiències vinculars són determinants en la constitució de la nostra personalitat. Si perdem els records essencials (primeres experiències de vinculació) el món intern (les illes) s’ensorra. Què gràfic i encertat! Si ens quedem sense records essencials és bàsic fer-ne de nous, això és reparador . Poder rehistoritzar-nos. Què important en les adopcions!

 

Pete Docter anomena com a emocions primeres i bàsiques la alegria, la tristesa, el fàstic i la ira. Totes les emocions tenen la seva funció, essencials per a la autoprotecció i supervivència de l’individu i totalment normals. Molt ben descrites i divertides. S’atura especialment en la tristesa, en com li costa a la Riley expressar-la.

No es permet posar-se trista, de fet, l’alegria no li deixa. Al llarg de la pel·lícula, aquesta intenta tapar els conflictes, no permet afrontar situacions de frustració, patiment, angoixa… La Riley està actuant el desig dels pares: quan neix, el pare ja l’anomena “paquetet d’alegria”. Com en són d’importants les expectatives, desitjos i fantasies que els pares depositen en nosaltres… Abans de néixer i tot.

Poder expressar la tristesa, posar-li paraules permet simbolitzar, poder compartir el dolor, poder sentir el consol, elaborar el dol i no quedar-se travat. No donar-li mes voltes, poder avançar.

 

Tot i que el director sembla que vol mostrar la funció positiva de la tristesa, també cal assenyalar que li dóna uns atributs físics que no ajuden en el trencament amb els estereotips com ara ser grassoneta, baixeta i amb ulleres, mentre que l’alegria (que pot portar a la mania) es representa alta, esvelta i femenina.

 

Hi ha molts esquetxos i molt bons a la pel·lícula però no volem anticipar-nos.

Es parla de com i quins records es perden o es mantenen, del tren del pensament per on viatgen les emocions, de les fantasies i les seves funcions, dels somnis i com es construeixen i del pensament abstracte. Només en comentem un de sutil en relació als fets i les opinions que se us pot passar per alt, en el que els fets reals es barregen amb les opinions. Com poden ser de canviants! Nosaltres mateixos canviem la percepció d’un mateix fet amb els anys i ens provoca emocions diferents.

En definitiva, molt recomanable per a totes les edats, una oportunitat familiar que no heu de deixar passar. I a més, en versió original els ajudarà amb l’anglès!

Aprofiteu  per compartir les diferents reflexions amb els vostres fills!

 

Article escrit per Carme Guillén

 

 

 

 

 

 

 

Psicoanàlisi i Societat: Cinefòrum de “2 Automnes, 3 Hivers” dirigida per Sebastien Betbeder

Aquest dimecres 22 d’abril us convidem a un nou acte cultural organitzat pel Grup de Treball “Psicoanàlisis i Societat” del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Es tracta de la projecció de “2 Automnes, 3 Hivers” i posterior col·loqui participatiu al cinema ZUMZEIG (www.zumzeig-cine.eu) a les 20h. La pel·lícula, del director Sebastien Betbeder, va formar part de la programació ACID del Festival de Cannes, el 2013.

“2 Automnes, 3 Hivers” planteja temes interessants com l’ideal en l’enamorament, la recerca de parella a partir dels trenta, la importancia de l’amor per viure, la parella des de la dependència letal, el compromís (creixement) i el no compromís (passar per la vida),  l’eterna adolescència, l’embaràs/l’avortament en relació a l’amor/desamor, la importància dels silencis, la soledat.

Et convidem a participar-hi!

 

targetó cineforum

Reseña de “La mujer que no quería amar” de Stephen Grosz

C923611.jpg

 

Título: La mujer que no quería amar. Y otras historias sobre el inconsciente.

Autor: Stephen Grosz

Editorial: Debate, 1ª edición 2014

Título originalThe examined Llife. How we lose and Find ourselves.

 

Uno de nuestros deseos al decidir escribir en un blog es el de compartir lecturas que puedan ser interesantes desde el punto de vista psicológico. Por ello iremos hablando periódicamente sobre novelas que aporten ese ángulo de visión. Nuestras reflexiones son totalmente personales, y las expresamos con  ganas de promover la lectura y que disfrutéis de ella.

Stephen Grosz es psicoanalista. Ha trabajado con pacientes durante más de veinticinco años. Nació en Estados Unidos y estudió en la Universidad de Berkeley y en la Universidad de Oxford. Actualmente enseña en el Instituto de Psicoanálisis de la University College de Londres, donde reside. Sus casos han aparecido publicados en el Financial Times Weekend Magazine, en la revista Granta y en El País. La mujer que no quería amar es su primer libro.

El libro consta de treinta y un  relatos escritos con lucidez y con una prosa suave. Destila un sentido de humanidad que se comparte, de comprensión y de empatía. Consigue mantener la tensión en la lectura, y con un matiz detectivesco,  genera  curiosidad hasta el final.

Con delicadeza y detalle, Grosz nos invita a sumergirnos en lo que es el universo de la  terapia psicoanalítica. Vidas cotidianas, historias muy reales, personas que sufren, se preguntan sobre sí mismas, dudan, aman, sienten miedo, desean y principalmente buscan comprender su realidad y la verdad sobre su vida.

En cada historia podríamos encontrar algo de nosotros mismos: ese querer saber y no querer saber sobre nuestra realidad interna y sobre como la vida discurre. Sorprendernos sobre por qué pasan las cosas en nuestra vida, sentirnos atrapados por situaciones que hacemos o pensamos… En sus relatos el deseo de cambio está siempre presente, y como el mismo autor explica, cambiar significa perder alguna cosa. Los relatos hablan de ese  deseo de transformación y de  la esperanza que ello conlleva.

Es difícil transmitir en breves relatos cortos la complejidad de la relación terapeuta-paciente. El deseo de hablar, de comprender y  de ser comprendidos. El autor  lo consigue hacer  con precisión; hablar sobre  la emoción y  la intensidad del trabajo analítico. La empatía significa colocarse en el lugar del otro, e implica estar en contacto con lo que el otro experimenta, sentir lo que el otro siente. Genera una base  segura  para el paciente.  El terapeuta empático intenta ubicarse en el interior de la perspectiva del paciente aunque también a la vez  permanece separado como un pensador independiente.

Con una escritura clara y cercana, Grozs nos lleva de la mano a la proximidad de las relaciones humanas, y al final de cada relato nos deja saboreando y reflexionando sobre la historia,  con las preguntas que nos generan.

 

Artículo por Isabel Mercadé

Psicologia i Teatre: ‘La Pols’ de Llàtzer Garcia a la Villarroel

la pols
L’art i l’expressió artística juguen un paper molt important en la vida de les persones. No només a causa del nostre plaer per l’estètica, sinó també d’una necessitat intrínseca de l’ésser humà molt arrelada a la nostra naturalesa.

Les arts escèniques com el teatre, la música o la dansa es basen en l’expressió artística in-situ per construir una comunicació especialment directa entre el creador i l’espectador. El públic és partícip d’una exhibició pública, però alhora molt íntima, dels racons més profunds de la persona i del personatge que sovint es fonen en un tot indivisible i ens situen davant de l’ànima humana convidant-nos a la reflexió.

Fa un parell de setmanes que vam anar a la Sala Flyhard a veure l’obra ‘La Pols’ de Llàtzer Garcia, representada per la companyia Arcàdia, que aquest dimecres s’estrena a la Villarroel. Ens va semblar una obra molt interessant, colpidora i amb una excel·lent interpretació, per això aprofitem per a fer-ne la nostra reflexió des del punt de vista de la psicoanàlisi. El text no conté detalls rellevants de la trama i en recomanem la lectura abans de veure l’obra, però si preferiu anar-hi totalment a cegues podeu llegir aquest comentari després.

La Pols ens parla…

De les relacions familiars. De quina manera això afecta i ens determina en la constitució com a subjectes. No sempre a tots de la mateixa manera.

De la veritat, de la veritat de cadascú, que tampoc és la mateixa.

De com n’és de difícil confrontar-la.  De com cadascú busca la seva manera de “suportar-la “ en la vida.

De la necessitat de posar-hi paraules “paraules clares “, “paraules en veu alta” com diu en Jacob; “com puc posar-hi paraules?”, ens diu la Ruth. Ells mai les han escoltat. Nosaltres com a psicoanalistes diem: paraules que ens alleugereixen, que ens ajuden a comprendre, potser paraules que curen…

Dels processos de dol.  “No és el pare, ni la mare, ni la família que  ens hagés agradat tenir”. De la pèrdua de la infantesa i del creixement personal que en la pols no segueix l’evolució esperada.

De l’inconscient. Tot comença amb un oblit i acaba amb un somni. “Per què no m’has dit que el papa s’ha mort? Has oblidat que el teu pare s’ha mort”. Jacob, sense el mecanisme de la repressió de filtre i amb dificultats en la simbolització, ens l’aboca massivament, fa el que no es pot fer, diu el que no es pot dir. Per això ens trasbalsa. També veiem com altres personatges ho afronten d’una manera més neuròtica.

De la herència dels conflictes d’anteriors generacions i de la dificultat de fugir de la repetició. De l’abandó, del rebuig, de les màscares que necessitem per viure.

Del lloc que ocupem en el món, un lloc que ens donen els pares. Nosaltres el podem  canviar?

 

En definitiva, els personatges es despullen davant nostre, cadascun amb un grau diferent de conflicte i de màscara, amb molta força i de manera magistral. Per acabar, us deixem amb una cita triada per l’autor, en Llàtzer Gracía:

“El terror més gran que pot patir un nen és no sentir-se estimat, i el rebuig constitueix per ell un veritable infern. Crec que tothom, d’una manera o d’una altra, ha experimentat aquesta sensació. I amb ella també ve la ira, i després de la ira el crim, sigui quin sigui, com a venjança per l’abandonament, i després del crim la culpa; aquesta és la història de la humanitat. Jo crec que si aquesta sensació d’abandonament pogués ser amputada, els homes no serien el que són.”

John Steinbeck a L’est de l’Edèn.

 

Escrit per Carme Guillén