L’art i l’expressió artística juguen un paper molt important en la vida de les persones. No només a causa del nostre plaer per l’estètica, sinó també d’una necessitat intrínseca de l’ésser humà molt arrelada a la nostra naturalesa.

Les arts escèniques com el teatre, la música o la dansa es basen en l’expressió artística in-situ per construir una comunicació especialment directa entre el creador i l’espectador. El públic és partícip d’una exhibició pública, però alhora molt íntima, dels racons més profunds de la persona i del personatge que sovint es fonen en un tot indivisible i ens situen davant de l’ànima humana convidant-nos a la reflexió.

Fa un parell de setmanes que vam anar a la Sala Flyhard a veure l’obra ‘La Pols’ de Llàtzer Garcia, representada per la companyia Arcàdia, que aquest dimecres s’estrena a la Villarroel. Ens va semblar una obra molt interessant, colpidora i amb una excel·lent interpretació, per això aprofitem per a fer-ne la nostra reflexió des del punt de vista de la psicoanàlisi. El text no conté detalls rellevants de la trama i en recomanem la lectura abans de veure l’obra, però si preferiu anar-hi totalment a cegues podeu llegir aquest comentari després.

La Pols ens parla…

De les relacions familiars. De quina manera això afecta i ens determina en la constitució com a subjectes. No sempre a tots de la mateixa manera.

De la veritat, de la veritat de cadascú, que tampoc és la mateixa.

De com n’és de difícil confrontar-la.  De com cadascú busca la seva manera de “suportar-la “ en la vida.

De la necessitat de posar-hi paraules “paraules clares “, “paraules en veu alta” com diu en Jacob; “com puc posar-hi paraules?”, ens diu la Ruth. Ells mai les han escoltat. Nosaltres com a psicoanalistes diem: paraules que ens alleugereixen, que ens ajuden a comprendre, potser paraules que curen…

Dels processos de dol.  “No és el pare, ni la mare, ni la família que  ens hagés agradat tenir”. De la pèrdua de la infantesa i del creixement personal que en la pols no segueix l’evolució esperada.

De l’inconscient. Tot comença amb un oblit i acaba amb un somni. “Per què no m’has dit que el papa s’ha mort? Has oblidat que el teu pare s’ha mort”. Jacob, sense el mecanisme de la repressió de filtre i amb dificultats en la simbolització, ens l’aboca massivament, fa el que no es pot fer, diu el que no es pot dir. Per això ens trasbalsa. També veiem com altres personatges ho afronten d’una manera més neuròtica.

De la herència dels conflictes d’anteriors generacions i de la dificultat de fugir de la repetició. De l’abandó, del rebuig, de les màscares que necessitem per viure.

Del lloc que ocupem en el món, un lloc que ens donen els pares. Nosaltres el podem  canviar?

 

En definitiva, els personatges es despullen davant nostre, cadascun amb un grau diferent de conflicte i de màscara, amb molta força i de manera magistral. Per acabar, us deixem amb una cita triada per l’autor, en Llàtzer Gracía:

“El terror més gran que pot patir un nen és no sentir-se estimat, i el rebuig constitueix per ell un veritable infern. Crec que tothom, d’una manera o d’una altra, ha experimentat aquesta sensació. I amb ella també ve la ira, i després de la ira el crim, sigui quin sigui, com a venjança per l’abandonament, i després del crim la culpa; aquesta és la història de la humanitat. Jo crec que si aquesta sensació d’abandonament pogués ser amputada, els homes no serien el que són.”

John Steinbeck a L’est de l’Edèn.

 

Escrit per Carme Guillén