Teatre

Ressenya d’iMe de Roc Esquius

Interessant proposta de la Companyia Dara amb iMe.

Roc Esquius, autor i director de l’obra, ens proposa una manera fresca, desenfadada i divertida de fer-nos reflexionar sobre la naturalesa humana. Ho fa a través d’un tema de màxima actualitat: Dels canvis en la manera de comunicar-nos i quin efecte pot tenir això en la manera de relacionar-nos i vincular-nos amb les persones.

Estem davant d’un text d’una sensible agudesa intel·lectual que els actors han sabut copsar amb una genuïna interpretació. Beta (Roser Tapias), Cala (Núria Deulofeu ), Ambre (Isidre Montserrat) i David ( Roc Esquius). Com donen de sí els noms!

La Beta (Roser Tapias) amb la seva frescor, naturalitat, ingenuïtat i enginy està fent la revolució! Intenta entendre el present capgirat mitjançant el passat i ens va sorprenent a tots!

Quins poden ser els efectes quan la comunicació s’estableix únicament mitjançant  els dispositius electrònics? Com es poden articular les emocions en aquest món? On queden les relacions afectives? Viure en l’imaginari, en el “núvol”, tapar les emocions, és el preu de la seguretat i de la absència del patiment? On queden les pulsions?

iMe

 

L’obra ens situa en un món del futur on, les necessitats primàries capgiren un món controlat per les tecnologies. Roc Esquius ha copsat l’essència del conflicte en una imatge central molt encertada ¡“Cap cot”!  On queda la mirada? Centrada en una pantalla on no es podrà articular la vinculació. La mirada que ens fa de sosté , en la que ens reconeixem i ens fa reconèixer a l’altre, que ens estructura com a persona també diferenciada de l’altre pot esdevenir persecutòria.

El contacte físic, que ens conté, que ens ajuda a no “desparramar-nos” pot esdevenir aterrador.

En la actualitat, persones que en les converses que tenen a la xarxa poden fer pensar en una relació d’ intimitat , quan es veuen en “persona” no es poden parlar, a vegades ni es miren. Justament al no haver la mirada que conté però que també jutja, ens atrevim a dir “altres” coses, poder coses ocultes, reprimides. Ja Freud va descobrir el seu poder respecte a la repressió i per això va introduir en la seva tècnica d’ intervenció psicoterapèutica el divan on el discurs no està mediatitzat per la mirada del terapeuta.

La certesa , la seguretat front la por i la incertesa però també front el desig ,la alegria ,… Estar vius, ser lliures, poder triar… I tu, què triaries?

Apta per a tots els públics, podeu passar una bona estona.

Us la recomano!

 

Article escrit per Carme Guillén

Psicologia i teatre: “Una giornata particolare” dirigida per Oriol Broggi

una giornata

Aprofitant la programació a la Biblioteca de Catalunya de “Una giornata  particolare” ens hem plantejat visionar primer la pel·lícula original dirigida per Ettore Scola i magistralment interpretada per Sophia Loren i Marcello Mastroianni, fer-ne una ressenya i convidar a tothom a veure l’adaptació dirigida per Oriol Broggi interpretada per Clara Segura i Pablo Derqui  de manera exquisida. Us recomanem seure a prop de l’escenari!

A la pel·lícula crida l’atenció la violència psíquica present des  del començament, amb la pressió propagandística i la por en l’ambient: el relat autèntic del desfilar dels soldats de fons, el menyspreu del marit cap a l’Antonietta, el control de la portera respecte la moral en l’àmbit sexual i els valors (com comenta, no importa que un home sigui bo o dolent, el que importa és que sigui fidel al partit, compromès amb el règim feixista).

En aquest ambient es fa impossible la individuació personal en front del domini psicològic de les masses pel feixisme.

En l’obra d’en Broggi la Antonietta, en Gabrielle i la portera tenen tot el protagonisme i tota la força. En aquest ambient d’ofec és tant important el que es diu com el que no es diu. Els silencis es converteixen en un gran llenguatge en mans de la Sophia Loren i la Clara Segura, d’en Marcello Mastroianni i en Pablo Derqui.

L’ Antonietta ens mostra l’anul·lació i humiliació com a persona i com a dona. Com engolida pel feixisme no es pot plantejar cap reflexió sobre què és ser una dona i què és ser un home. Ja li diu el partit : La dona sotmesa, amant i mare  i l’home marit, pare i soldat. En Gabriele ens mostra la desesperació, l’angoixa i la por de la seva condició homosexual que el portarà a l’exili, un camp de concentració i probablement a la mort. Només la Rosmunda ( l’ocell mascota de la família) quan s’escapa de la gàbia dona peu a la petita brisa de cerca de llibertat.

Veiem com troben un moment d’alliberació personal aquests dos personatges. En Gabriele podent cridar en veu alta, fins i tot agressivament la seva condició d’homosexual que havia negat i intentat tapar. La Antonietta ho culmina tenint relacions sexuals , unes relacions que res tenen a veure amb el sotmetiment sinó mes aviat el contrari.

Finalment tot continua en una resignació cap a l’anul·lació i la mort.

Escrit per Carme Guillén

Psicologia i Teatre: ‘La Pols’ de Llàtzer Garcia a la Villarroel

la pols
L’art i l’expressió artística juguen un paper molt important en la vida de les persones. No només a causa del nostre plaer per l’estètica, sinó també d’una necessitat intrínseca de l’ésser humà molt arrelada a la nostra naturalesa.

Les arts escèniques com el teatre, la música o la dansa es basen en l’expressió artística in-situ per construir una comunicació especialment directa entre el creador i l’espectador. El públic és partícip d’una exhibició pública, però alhora molt íntima, dels racons més profunds de la persona i del personatge que sovint es fonen en un tot indivisible i ens situen davant de l’ànima humana convidant-nos a la reflexió.

Fa un parell de setmanes que vam anar a la Sala Flyhard a veure l’obra ‘La Pols’ de Llàtzer Garcia, representada per la companyia Arcàdia, que aquest dimecres s’estrena a la Villarroel. Ens va semblar una obra molt interessant, colpidora i amb una excel·lent interpretació, per això aprofitem per a fer-ne la nostra reflexió des del punt de vista de la psicoanàlisi. El text no conté detalls rellevants de la trama i en recomanem la lectura abans de veure l’obra, però si preferiu anar-hi totalment a cegues podeu llegir aquest comentari després.

La Pols ens parla…

De les relacions familiars. De quina manera això afecta i ens determina en la constitució com a subjectes. No sempre a tots de la mateixa manera.

De la veritat, de la veritat de cadascú, que tampoc és la mateixa.

De com n’és de difícil confrontar-la.  De com cadascú busca la seva manera de “suportar-la “ en la vida.

De la necessitat de posar-hi paraules “paraules clares “, “paraules en veu alta” com diu en Jacob; “com puc posar-hi paraules?”, ens diu la Ruth. Ells mai les han escoltat. Nosaltres com a psicoanalistes diem: paraules que ens alleugereixen, que ens ajuden a comprendre, potser paraules que curen…

Dels processos de dol.  “No és el pare, ni la mare, ni la família que  ens hagés agradat tenir”. De la pèrdua de la infantesa i del creixement personal que en la pols no segueix l’evolució esperada.

De l’inconscient. Tot comença amb un oblit i acaba amb un somni. “Per què no m’has dit que el papa s’ha mort? Has oblidat que el teu pare s’ha mort”. Jacob, sense el mecanisme de la repressió de filtre i amb dificultats en la simbolització, ens l’aboca massivament, fa el que no es pot fer, diu el que no es pot dir. Per això ens trasbalsa. També veiem com altres personatges ho afronten d’una manera més neuròtica.

De la herència dels conflictes d’anteriors generacions i de la dificultat de fugir de la repetició. De l’abandó, del rebuig, de les màscares que necessitem per viure.

Del lloc que ocupem en el món, un lloc que ens donen els pares. Nosaltres el podem  canviar?

 

En definitiva, els personatges es despullen davant nostre, cadascun amb un grau diferent de conflicte i de màscara, amb molta força i de manera magistral. Per acabar, us deixem amb una cita triada per l’autor, en Llàtzer Gracía:

“El terror més gran que pot patir un nen és no sentir-se estimat, i el rebuig constitueix per ell un veritable infern. Crec que tothom, d’una manera o d’una altra, ha experimentat aquesta sensació. I amb ella també ve la ira, i després de la ira el crim, sigui quin sigui, com a venjança per l’abandonament, i després del crim la culpa; aquesta és la història de la humanitat. Jo crec que si aquesta sensació d’abandonament pogués ser amputada, els homes no serien el que són.”

John Steinbeck a L’est de l’Edèn.

 

Escrit per Carme Guillén