reseña

Ressenya de la pel·lícula “Inside Out” (Del Revés)

PEL·LICULA :  INSIDE OUT (Del Revés)

Any d’estrena: 2015

Director : Pete Docter, Ronaldo Del Carmen

 

De la mà d’una nena d’onze anys… Les emocions al poder!

Inside Out és l’última pel·lícula d’animació 3D produïda per Pixar que, d’una manera molt planera, mostra la importància de les emocions en la nostra vida i com aquestes ens configuren i són determinants per la nostra felicitat i salut mental.

És molt interessant com el director Pete Docter  tracta la memòria i els records. A la pel·lícula, els records dels fets essencials  constitueixen les illes que fan de base per a construir la personalitat i actuen de punts d’ancoratge en la nostra vida/realitat. Una memòria que pot ser inconscient (“els esvalotadors i les grans pors” com es diu a la pel·lícula).

A mesura que anem creixent i tenim noves experiències i nous interessos i motivacions, tenim més punts d’anclatge: la família, els amics, la feina, la diversió… Així, si ens falla un encara ens en queden d’altres per recolzar-nos-hi. En referència a aquest tema, en el seu moment Freud va anomenar tres aspectes com a fonamentals per ser feliç: estimar, treballar i divertir-se.

 

La pel·lícula parla de la teoria del vincle, de com les primeres experiències vinculars són determinants en la constitució de la nostra personalitat. Si perdem els records essencials (primeres experiències de vinculació) el món intern (les illes) s’ensorra. Què gràfic i encertat! Si ens quedem sense records essencials és bàsic fer-ne de nous, això és reparador . Poder rehistoritzar-nos. Què important en les adopcions!

 

Pete Docter anomena com a emocions primeres i bàsiques la alegria, la tristesa, el fàstic i la ira. Totes les emocions tenen la seva funció, essencials per a la autoprotecció i supervivència de l’individu i totalment normals. Molt ben descrites i divertides. S’atura especialment en la tristesa, en com li costa a la Riley expressar-la.

No es permet posar-se trista, de fet, l’alegria no li deixa. Al llarg de la pel·lícula, aquesta intenta tapar els conflictes, no permet afrontar situacions de frustració, patiment, angoixa… La Riley està actuant el desig dels pares: quan neix, el pare ja l’anomena “paquetet d’alegria”. Com en són d’importants les expectatives, desitjos i fantasies que els pares depositen en nosaltres… Abans de néixer i tot.

Poder expressar la tristesa, posar-li paraules permet simbolitzar, poder compartir el dolor, poder sentir el consol, elaborar el dol i no quedar-se travat. No donar-li mes voltes, poder avançar.

 

Tot i que el director sembla que vol mostrar la funció positiva de la tristesa, també cal assenyalar que li dóna uns atributs físics que no ajuden en el trencament amb els estereotips com ara ser grassoneta, baixeta i amb ulleres, mentre que l’alegria (que pot portar a la mania) es representa alta, esvelta i femenina.

 

Hi ha molts esquetxos i molt bons a la pel·lícula però no volem anticipar-nos.

Es parla de com i quins records es perden o es mantenen, del tren del pensament per on viatgen les emocions, de les fantasies i les seves funcions, dels somnis i com es construeixen i del pensament abstracte. Només en comentem un de sutil en relació als fets i les opinions que se us pot passar per alt, en el que els fets reals es barregen amb les opinions. Com poden ser de canviants! Nosaltres mateixos canviem la percepció d’un mateix fet amb els anys i ens provoca emocions diferents.

En definitiva, molt recomanable per a totes les edats, una oportunitat familiar que no heu de deixar passar. I a més, en versió original els ajudarà amb l’anglès!

Aprofiteu  per compartir les diferents reflexions amb els vostres fills!

 

Article escrit per Carme Guillén

 

 

 

 

 

 

 

Reseña de “La mujer que no quería amar” de Stephen Grosz

C923611.jpg

 

Título: La mujer que no quería amar. Y otras historias sobre el inconsciente.

Autor: Stephen Grosz

Editorial: Debate, 1ª edición 2014

Título originalThe examined Llife. How we lose and Find ourselves.

 

Uno de nuestros deseos al decidir escribir en un blog es el de compartir lecturas que puedan ser interesantes desde el punto de vista psicológico. Por ello iremos hablando periódicamente sobre novelas que aporten ese ángulo de visión. Nuestras reflexiones son totalmente personales, y las expresamos con  ganas de promover la lectura y que disfrutéis de ella.

Stephen Grosz es psicoanalista. Ha trabajado con pacientes durante más de veinticinco años. Nació en Estados Unidos y estudió en la Universidad de Berkeley y en la Universidad de Oxford. Actualmente enseña en el Instituto de Psicoanálisis de la University College de Londres, donde reside. Sus casos han aparecido publicados en el Financial Times Weekend Magazine, en la revista Granta y en El País. La mujer que no quería amar es su primer libro.

El libro consta de treinta y un  relatos escritos con lucidez y con una prosa suave. Destila un sentido de humanidad que se comparte, de comprensión y de empatía. Consigue mantener la tensión en la lectura, y con un matiz detectivesco,  genera  curiosidad hasta el final.

Con delicadeza y detalle, Grosz nos invita a sumergirnos en lo que es el universo de la  terapia psicoanalítica. Vidas cotidianas, historias muy reales, personas que sufren, se preguntan sobre sí mismas, dudan, aman, sienten miedo, desean y principalmente buscan comprender su realidad y la verdad sobre su vida.

En cada historia podríamos encontrar algo de nosotros mismos: ese querer saber y no querer saber sobre nuestra realidad interna y sobre como la vida discurre. Sorprendernos sobre por qué pasan las cosas en nuestra vida, sentirnos atrapados por situaciones que hacemos o pensamos… En sus relatos el deseo de cambio está siempre presente, y como el mismo autor explica, cambiar significa perder alguna cosa. Los relatos hablan de ese  deseo de transformación y de  la esperanza que ello conlleva.

Es difícil transmitir en breves relatos cortos la complejidad de la relación terapeuta-paciente. El deseo de hablar, de comprender y  de ser comprendidos. El autor  lo consigue hacer  con precisión; hablar sobre  la emoción y  la intensidad del trabajo analítico. La empatía significa colocarse en el lugar del otro, e implica estar en contacto con lo que el otro experimenta, sentir lo que el otro siente. Genera una base  segura  para el paciente.  El terapeuta empático intenta ubicarse en el interior de la perspectiva del paciente aunque también a la vez  permanece separado como un pensador independiente.

Con una escritura clara y cercana, Grozs nos lleva de la mano a la proximidad de las relaciones humanas, y al final de cada relato nos deja saboreando y reflexionando sobre la historia,  con las preguntas que nos generan.

 

Artículo por Isabel Mercadé