Uncategorized

Efectes psicològics dels camps de refugiats en els infants sirians

Arrel de la demanada de la ràdio de la Universitat Pompeu Fabra sobre les repercussions psicològiques que tenen els infants sirians que han estat en camps de refugiats i de la taula rodona que hem organitzat el grup del COPC Psicoanàlisi i Societat, m’he trobat fent les següents reflexions al voltant d’aquesta experiència tan colpidora.

Normalment quan els nens arriben a un camp de refugiats, ells i les seves famílies han viscut situacions extremes. Els que arriben amb la família estan amb uns pares amb por, angoixats, tristos, desesperats, que centren els esforços en lluitar per l’alimentació i l’allotjament. Els pares senten que no poden protegir els seus fills tampoc en el camp de refugiats. Estan  amb un grup de persones que està al límit, fora d’un marc de convivència on puguin sentir empara de la llei o una contenció. Aquest pares poc poden sostenir i acompanyar als infants en els seus propis processos de dol, en els que està molt present la por i l’angoixa.

Tot això empitjora quan els nens arriben sols, sent especialment vulnerables a convertint-se en víctimes d’abusos sexuals, d’apallissaments o de xarxes de traficants.

El que han viscut els marcaran per tota la vida però no a tots de la mateixa manera. Dependrà de les condicions del camp, de les experiències traumàtiques que han tingut els infants fins arribar al camp, del propi nen i de les seves famílies.

 

Efectes psicològics

En funció de  l’extrem de les experiències, de fins quin punt han estat sostingudes en el temps, de la diversitat d’aquestes experiències traumàtiques que es van sumant, de la incertesa en no saber on aniran i quan de temps estaran en el camp, els seus efectes psicològics i físics poden ser mes o menys devastadors.

Apareixen desajustos emocionals que alteren la seva salut mental i desajustos de les capacitats cognitives que els dificulta el poder aprendre. Aquests desajustos poden arribar a trastorns i patologies diverses.

Sentiments intensos de por, angoixa, pèrdua (de familiars, de la casa, dels amics…) soledat, buidor i incertesa que es cronifiquen i perpetuen en el temps. A això li hem d’afegir que quan arriben als països “d’acollida” és possible que també es trobin amb una cultura (idioma, costums…) molt diferent a la seva que encara accentua més el sentiment de desarrelat, on sorgeixen conflictes d’identitat.

Desajustos que tenen a veure moltes vegades amb el que anomenem estrès post-traumàtic: repetició dels records de l’experiència, mal sons, reaccions desproporcionadament devant de situacions que evoquen als fets traumàtics… També pot provocar somatitzacions, dificultats cognitives com l’inhibició i el bloqueig provocant dificultats per aprendre. Un informe de Save the Children (Michaela Ranieri) ens explica com la majoria de nens en un camp de refugiats té mals sons i molts es fan pipí a la nit.

 

Que podríem fer per pal·liar aquests efectes ?

 Millorar les condicions als camps:

 

Campaments que puguin rebre als refugiats atenent les seves necessitats no solament nutritives i d’allotjament sinó també psicològiques, sanitàries i d’educació. 

  1. Garantir l’ allotjament i l’alimentació de manera digna, per que els pares puguin sostenir millor al fills.
  2. Espai diferenciat més o menys segur perquè els nens puguin jugar i relacionar-se entre ells.
  3. Atenció també a nivell sanitari.
  4. La seguretat en el propi camp, els nens estan exposats a abusos sexuals, a pallisses, a ser víctima dels traficants…
  5. Hi ha nens que acaben passant anys en els camps, l’educació també hauria de ser-hi present.
  6. Donar resposta a la incertesa que suposa no saber on aniran ni quan marxaran. Quan abans recuperin l’estabilitat menys efectes tindran.

 

Quan arriben als països d’acollida, cal estar preparats per atendre les seves necessitats també emocionals i ajudar-los a anar elaborant les experiències extremes i traumàtiques que han viscut.

Segons l’Agència de l’ONU per als refugiats un 51% dels 9,5 milions de refugiats són menors. 4  de cada 10 refugiats son menors d’ 11 anys i 1/3 de la població refugiada és monoparental.

 També volem dir que hi ha ONGs i voluntariat que intenten pal·liar l’estada en aquests camps, com per exemple el Projecte Betmanna impulsat per la psicòloga Elisa Marvena Sanz que organitza tallers perquè els nens puguin donar sortida a les seves experiències a través del dibuix, el teatre i la fotografia en camps de refugiats de nens Sirians.

 Com menys trencats ens arribi un nen, menys risc de desequilibris en la seva salut mental.

 

Article escrit per Carme Guillén

Refugiats: taula rodona a la Filmoteca de Catalunya

refugiats

 

Contingut de la taula rodona:

1. Explicar (enfoquem Síria):
• D’on vé la “crisi de refugiats”, com sorgeix la guerra a Síria, qui està en guerra, qui hi està implicat… (Breu història política de Síria).
• Com era la vida a Síria abans de la guerra; característiques del poble sirià, fets diferencials del sirians respecte d’altres pobles de l’entorn (context social).
• La fugida dels sirians com a única via imaginària de salvació, desprès d’anys de guerra i sense perspectives d’un final proper.

2. Denunciar (enfoquem el grup Refugiats):

• Les condicions de vida dels refugiats en els camps. Un dia al camp.
• Per què i com es produeix el trasvàs dels refugiats d’uns camps a d’altres.
• La situació actual dels refugiats. Paper de les ONGs i voluntaris. Les corrupteles.

3. Reflexionar sobre (enfoquem el Refugiat, l’ésser humà):

• Les diferències entre emigrant i refugiat.
• Traumes i dols que comporta el fet de ser un refugiat.
• Els sentiments (rabia, odi, tristesa, desconfiança, …) i emocions.
• La necessitat de posar paraules, de poder-ne parlar…
• La lluita per la supervivència.
• Europa i la cultura occidental

 

Teatre i psicologia: La clau és al cap

Us convidem a la representació teatral  “La clau és al cap”!
Es tracta d’una representació teatral divertida de 35 minuts, amb posterior col·loqui, que pretén introduir-nos en el concepte de l’inconscient, com es manifesta i què és el que comporta un dels conceptes explicatius de la psicoanàlisi. Es farà  sobre un acte fallit; un individu perd les claus. Es mostrarà què és el que li suposa i com a través de les persones que l’envolten va trobant sentit a la seva pèrdua.
Trobareu més informació a la web del COPC i de Casa Orlandai.

Us hi esperem!

la clau es al cap

Teatre i psicologia: ressenya de Romeu i Julieta de William Shakespeare

“Romeu i Julieta és la història d’un primer amor, i últim amor. La història de dos joves per despendre´s del llegat d’odi que no els deixa estimar, que no els deixa estimar-se”, Marc Chornet.

romeu-i-julieta-chornet

 

Interessant i atrevida proposta de la jove companyia Projecte Ingenu de la mà de Marc Chornet, en la que ens explica la història de sempre amb una nova mirada.

Sorprèn com l’escenografia i el moviment ens transporten a un Romeu i Julieta totalment contemporani. Espectacle de gran profunditat on els actors alhora que actuen s’enfilen, salten, ballen, canten (i com canten!) fan percussió i tot amb un gran encert i naturalitat. Quant els exigim als nostres joves!!

Sembla que el director ha volgut fer palesa la desigualtat de gènere de l’època, on tots els personatges de l’obra teatral eren interpretats per homes. Aquí en Marc Chornet escenifica els Capulet tots homes (excepte Julieta) i els Montagut tots dones (excepte Romeu). A la vegada queda palès com a element diferenciador de les dues famílies.

 

Romeu (Carlos Cuevas) i Julieta (Claudia Benito) fan una magnífica interpretació. Els amants de Marc Chornet ens saben transmetre la ingenuïtat i intensitat dels seus sentiments, sentiments adolescents que brollen incontrolables. Sentiments que es dirigeixen a l’escolta de l’altre però també, com passa en els adolescents, a l’escolta d’un mateix. En aquesta posada en escena, on dirigeixen la mirada? Fa pensar en la dificultat de trobar-se en el seu amor.

Cal assenyalar la rellevància dels personatges secundaris.

Ens trobem una primera part de l’obra divertida on les fluctuacions entre comèdia i tragèdia estan molt aconseguides. Homes vestits de dones (Toni Guillemat de Dida i de Verge) i els criats (Roser Tapias i Alba José) que ens recorden als “Dupond i Dupont“. Aquestes fluctuacions queden recolzades pel contrast d’alguns personatges, En Peret i el Príncep (Roser Tapias).

 

La segona part, tràgica, evidencia la crueltat i el drama d’agafar el testimoni dels conflictes transgeneracionals. El conflicte transgeneracional que provoca l’amor entre Romeu i Julieta  i determina la seva fatalitat està tractat com alguna cosa que està per sobre de la voluntat dels amants. Així, el brebatge que prèn la Julieta i la daga els reb des de fora. El destí els hi fa prendre? També és la fatalitat qui col·loca en mal lloc a Romeu.

 

Cal parlar també de l’herència familiar i de com els conflictes transgeneracionals que tantes vegades veiem en consulta, sovint de manera inconscient, determina en gran mesura les relacions vinculars i la mirada que tenim del món.

En la tragèdia es fonen l’ amor i la mort!

La proposta de Chornet és, en definitiva, una bona ocasió de començar a introduir als adolescents en els clàssics!

 

Article escrit per Carme Guillén

Conferència: “Un any per a tota la vida”, a càrrec de Regina Bayo-Borràs

Aquesta conferencia és la primera d’un cicle que pretén fer un recorregut per les diferents etapes evolutives, i en el que es tractarà d’aprofundir en la subjectivitat humana.

R. Bayo-Borràs va presentar, el passat 18 de Novembre, el tema del processos psíquics primerencs, aquells que es donen durant el primer any de vida, des de la perspectiva de les Neurociències articulada amb les investigacions psicoanalítiques actuals. Aquests processos de constitució subjectiva es poden reconèixer tant en la clínica amb nens, com en la clínica amb adolescents i adults.

Es a partir del final de la segona guerra mundial, sobre els anys 40 i 50,quan es realitzen estudis en les institucions que acollien els bebès orfes. Es van constatar els efectes negatius que la privació de contacte afectiu havia produït als nens, encara que s’haguessin satisfet les seves necessitats d’alimentació, de higiene i atenció mèdica. Aquests estudis (realitzats per A. Freud i R. Spitz, entre d’altres) demostren que els nens havien resultat greument “pertorbats”, efectes que ens endinsen en la psicopatologia del bebè.

La situació dels bebès als orfenats ha esdevingut una oportunitat per concloure que el bebè pateix, i si aquest patiment no s’entén ni es atès adequadament, esdevindrà una patologia del subjecte. Des de la psicoanàlisis i des de les neurociències es considera que el bebè registra unes experiències que queden inscrites i deixen unes marques.

Per exemple, les operacions intrauterines es realitzen amb anestèsia. El dolor es un registre sensorial molt intens del que el bebè, al néixer, no es pot defensar. En aquest sentit, la criatura humana depèn absolutament dels cuidadors principals, en especial de la mare. Per tant, sabem que la personalitat d’aquesta influeix en gran manera al desenvolupament psíquic del seu bebè. Si la persona que el cuida aconsegueix pel seu bebè un nivell de “confort” suficient i adequat, aquest –llavors- podrà interessar-se per altres coses del mon extern.

Altres qüestions que es van plantejar a la conferència van ser:

– Quins efectes pot tenir en la vida adulta els esdeveniments relacionals del primer any de vida?

– Es possible la prevenció de patologies greus?

– Quins aspectes de la seva vida psíquica transmet la mare alhora que te cura del seu bebè?

– En què consisteix la transmissió transgeneracional?

 

Finalment, la conferenciant va presentar una bibliografia interessant i entenedora per aproximar-nos a aquests conceptes:

El cerebro infantil: la gran oportunidad” de José Antonio Marina.

Un año para toda la vida” de Mariela Michelena.

El primer año de vida” de René Spitz .

Las relaciones precoces entre padres e hijos y sus trastornos”. Juan manzano, Editor.

Article escrit per Carme Guillén

Sorteig: entrada per anar a veure “Una Giornata Particolare” a la Biblioteca de Catalunya

Sortegem una entrada per anar a veure “Una Giornata Particolare” a la Biblioteca de Catalunya (Carrer de l’Hospital 56, Barcelona) aquest divendres 23 de març de 2015. L’obra, dirigida i interpretada per la companyia La Perla 29, està basada en la pel·lícula original d’Ettora Escola. Per a participar al sorteig només cal seguir els passos que trobaràs al següent formulari:

 

- SORTIEIG TANCAT -


Text extret de teatrebarcelona.com:

Oriol Broggi dirigeix aquesta versió teatral de la pel·lícula Una giornata particolare (1977) de Ettore Scola amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. L’obra es planteja com un duel interpretatiu entre dos actors. En el seu moment ho varen fer Josep M. Flotats i Anna Lizarran, en aquesta ocasió són Clara Segura i Pablo Derqui els protagonistes d’aquesta història.

una giornata

SINOPSI: Mentre la família nombrosa de l’Antonietta abandona la casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que, al pis del costat, un home viu angoixat la resistència al règim feixista. Es coneixen, parlen i, de sobte, Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges però que, sobretot, els canviarà per sempre.

Los nativos digitales: imperio de sensorialidad que se perpetúa

Las Tecnologías de la Información y la Comunicación (TIC) nos aportan un enriquecimiento personal en algunos aspectos, por ejemplo facilitando el acceso a la información y permitiendo la comunicación con personas queridas que están a gran distancia. Aun así, también pueden poner en riesgo a las personas en edades más vulnerables: los niños y los adolescentes. Hoy vamos a hablar de los primeros por considerarlos los más olvidados, de cómo en función del uso, un dispositivo (móvil, tablet, ordenador, videoconsola…) puede convertirse en una herramienta positiva o negativa en la constitución del sujeto.

Padre e hijo tablet

 

En este artículo no nos centraremos en las posibilidades concretas que ofrece internet, cómo las redes sociales o los videojuegos online, ya que lo haremos en el artículo posterior dedicado a los adolescentes, que son sus principales usuarios. Aun así, cabe señalar que la edad en que nuestros niños acceden a estos servicios va avanzando continuamente.

También comentar que cuando hablemos de la madre y/o el padre nos estaremos refiriendo a las funciones maternas y/o paternas, teniendo en cuenta las nuevas estructuras familiares. Cuando hablemos del pecho, nos referiremos al pecho y/o biberón.

Parafraseando mi colega y maestro Ricard Mil·lieri, actualmente en nuestra sociedad los bebés pasan del “pezón al botón”. Y es que, ¿cómo se realiza el destete? Cuando nace un niño parece que tengamos prisa para que aprenda a manejar un mando, una tablet, un móvil, y sus botones. El niño prueba con su natural curiosidad, y a través de ensayo y error, aprende. ¡Qué contentos estamos! ¡Qué contento se pone él por nuestro “estar contentos con él”! Esto es saludable, estructurante y motivador. Pero la situación puede tener otro acontecer.

Actualmente parece que a los padres les cuesta mucho sostener la angustia de sus hijos. Quizá tenga que ver que desde la OMS, ya en 1948, equiparaba en su definición la salud a la felicidad. ¡Todos debemos ser felices para estar sanos! Y sino es así surge la culpa asociada a no poder gozar del placer ideal. Los padres se sienten totalmente responsables de la felicidad de sus hijos. ¿Soy buen padre si dejo que mi hijo se angustie? No poder sostener la angustia de los hijos si no se les da todo lo que piden y ser incapaces de consolarlos, hace que estos mismos padres tengan conductas y actitudes de abandono hacia sus hijos: ¿O no es abandonarles si les damos todo lo que piden aunque no sea lo mejor para su desarrollo?

Como apunta Melanie Klein, cuando nace el niño se siente con-fundido con la madre. Es la madre quien debe dar un espacio donde puedan tener lugar las representaciones mentales. Acorde con las ideas de Donald Winnicott, la Madre en principio debe ilusionar al bebé para irlo desilusionando luego gradualmente. Esto le permite al niño ir entrando en contacto con la realidad y con la subjetividad, donde puede desarrollar las primeras estructuras mentales necesarias. La madre ofrece o no-ofrece el pecho y en esta dinámica del no-todo, de la falta, nos vamos constituyendo y estructurando como personas.

En esta primera fase de desprotección del bebé pueden aparecer conductas de los padres o personas responsables que no favorezcan la creación de este espacio intermedio y transicional, de representaciones simbólicas y de diferenciación. Si el niño siente que lo puede todo, no va a poder diferenciar el deseo de realidad. El niño queda desprotegido.

Es frecuente observar cómo ante la demanda de los niños de atención y dedicación afectiva se les ofrece un “algo sustitutorio” que en el caso que nos ocupa va desde la televisión (en bebés) hasta varios dispositivos (tablet, móvil, videoconsola, etc.) cuando ya pueden sostenerlos – pantallas.

Sin darnos cuenta, ya en la sillita del coche les facilitamos que se distraigan con los dispositivos (¿distraerlos de qué? ¿De un sufrimiento normal?). Obturamos que el niño tenga sus propias experiencias sensoriales que, sin distracciones, irían acompañadas por la formación de pensamientos o fantasías que llegan a adquirir una importancia vital para el bebé en el momento de disponerse a dormir y que es una defensa contra la ansiedad.

En este contexto el imperio de la sensorialidad se perpetúa, obturando el proceso tan necesario de las representaciones simbólicas y las vinculaciones afectivas, y colocando al niño en una posición de pasividad.

La pasividad es un síntoma que implica la renuncia a situarse como sujeto pensante, y esto posteriormente se reflejará en el aprendizaje. Existe una relación entre el conocer y el mirar. El mirar es la base somática del aprender. En un continuo del mostrar, tenemos el exhibir del enseñante en un extremo, que conlleva evitar mirar (encandilarse) del aprendiente.

Ante una pantalla el bebé queda hipnotizado, encandilado por lo que no aprende nada, ya que sólo queda atrapado en lo sensorial. Cuando este bebé crece y ya es un niño, sigue necesitando de la interacción afectiva de los padres para un buen desarrollo. A veces se les deja largos ratos solos con dispositivos móviles, empezando ya en ese momento a inducirlos a unas conductas de aislamiento y soledad en desconexión con los valores y afectos. Esto es de suma importancia porque determinará la relación de esta persona-niño con las TIC.

Los padres deben interesarse por lo que hace el niño, aprender lo que le gusta a su hijo, acompañarlo y orientarlo en este recorrido. Introducir valores y afectos.

Las personas necesitamos del anclaje simbólico del amor del otro, que se transmite también acompañando, compartiendo y orientando mientras nos divertimos con nuestros hijos a través de las TIC.

Hay que ayudar al niño a pasar de un deseo del impulso-compulsión a un deseo de la falta, aunque resulte difícil en la sociedad actual en que nos aboca a consumir constantemente y a hacerlo aquí y ahora.

También es importante respetar las diferentes etapas evolutivas de los niños, por eso hay que estar atentos a los contactos cada vez más precoces de los niños con las TIC, porque sin un acompañamiento pueden darse desórdenes en la constitución del sujeto respecto a su identidad (pudiendo llegar a trastornos).

Cuando el niño escriba en google “culo”, “tetas” o “sexo”, tiene que estar preparado para las imágenes que verá, imágenes que debe poder articular con los valores y afectos.

Artículo por Carme Guillén